De memòria no es pot anar pel món. Divendres fem camí fins a Mont-roig buscant l'agrobotiga per pernoctar. Un cop arribem tot em sembla rar i desconegut. "Aquí no hi ha cap àrea d'autocaravanes !" ens informa una veïna de la població. Així que truco a un amic per preguntar-li quan m'adono que el lloc que jo tenia al cap no era Mont-roig sinò Masroig que si te una àrea AC (41.126966, 0.734064) a tocar de l'agrobotiga. Així que a la propera sortida en miraré millor on vaig !!!
Bé, decidim trobar un lloc per passar la nit així que donem un parell de voltes fins que ens decidim per fer-ho al costat d'una benzinera a l'extrem del poble (41.090864, 0.964816). L'altra opció podia haver estat perfectament al costat del poliesportiu (41.086144, 0.964035) on vàrem anar pel matí a esmorzar atès que hi ha un bar d'aquells que serveixen plats de forquilla amb porronet de vi...
Bé un cop llegides les notícies i ben esmorzats comencem l'excursió direcció a l'Ermita de la Verge de la Roca. Lloc de devoció dels viletans de la contrada. Per començar travessem tot el poble i trobem indicadors que assenyalen el camí. També es pot anar per carretera, però nosaltres ho farem per un camí de carro sorrenc entre magnífiques oliveres i garrofers. Al cap de poc més de mitja hora bé una bifurcació on l'esquerra inicia un camí empedrat que indica 5 minuts a l'ermita, mentre que a la dreta assenyala direcció de Vilanova d'Escornalbou i és un sender estret. Nosaltres agafem aquest últim. Es un sender ben traçat que al deu minuts, mirant el track, girem a l'esquerra i enfilem de forma molt pronunciada un sender poc fresat encara que suficient que ens duu a es escales del Diable, després a la Cova Foradada per seguir un reguitzell d'escales totes excavades sobre la mateixa roca. De vegades hi ha passamans per ajudar-se i en algun pas, sense dificultat, es pot percebre una certa verticalitat o pas un poc aeri. El paisatge és cada cop més el protagonista. Es pot veure les platges de Mot-roig fins a Tarragona. Trobem un parell o tres de baranes on fer parada per badar amb les panoràmiques del Baix Camp, el Tarragonès i la zona de Serra de Prades a la nostra esquerra.
Encara ens enfilem una mica més a les roques de l'Areny on hi ha una parella practicant escalada. Continuen els ajuts en la roca atès que la verticalitat dels passos es sovintegen.
Ara ja baixem a veure l'ermita. Hi ha un espai abalconat al mar molt "xulo". Sant Ramon és el nom de l'ermita i la que dóna nom al lloc enfilada a sobre d'una roca on quatre parets en difícil equilibri fan del lloc un espai màgic i molt singular.
Un cop feta la visita iniciem la baixada pel costat empedrat l'anomenat la rellsicada del moro, passem per la font de Sant Jaume i al cap de mitja hora ja estem al casc antic del poble.
Aquesta vila té com a fill predilecte, d'adopció, un il·lustre pintor català, en Joan Miró. De fet la plaça major porta el seu nom. Aquest pintor va passar llargues temporades en aquest poble i va declarar en moltes ocasions que era font inesgotable de les seves creacions. De fet el pintor va dir : “Tota la meva obra és concernida a Mont-roig” Un dels molts espais reflectits a la seva obra és justament l'ermita de la roca.
D'aquesta vinculació amb Mont-roig s'explica que a l'església vella hi hagi una exposició permanent de reproduccions de moltes de les obres que el pintor va crear com evocació d'aquest àmbit rural. També es pot veure un vídeo d'uns 20 minuts de l'obra del pintor i les seves declaracions envers Mont-roig. Val la pena, l'entrada val uns 4 €.
Ara ja quasi bé les dues marxem cap a Cambrils on estacionarem a l'esplanada del costat de la Riera, a cinc minuts del centre (41.068575, 1.054826), amb unes cinc o sis AC's.
Volem anar al Restaurant l'Espurna, un clàssic per nosaltres. Sabem que estarem ben servits. Agafem el menú (19€ s/beguda), com la Dori considera que els cargols no estan prou en el seu punt no dubta en parlar amb l'amo i aquest tot atenció ens els fa fer de nou i al punt que ens agraden a nosaltres, una mica més melosos i no molt passats.
S'ens feia tard però abans de baixar a veure el clàssic de futbol vàrem fer una breu migdiada. A dos quarts de vuit veiem com xiulaven l'inici d'un partit que mai s'havia d'haver perdut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada